jueves, 14 de abril de 2011

“Un somni? Deixar de ser independentista per morir independent”

Jordi Portabella i Calvete (Barcelona, 1961) és el president del grup municipal barceloní d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit en el qual milita des de l’any 1986. Llicenciat en biologia per la Universitat de Barcelona, el denominador comú dels seus estudis posteriors ha estat la qüestió mediambiental. El més lògic, en vista a les eleccions del 22 de Maig, seria preguntar-li sobre quines són les seves propostes per a la gestió de la ciutat comtal, però avui no ens interessa el polític, sinó la persona; el pare de dues nenes, casat des de fa 20 anys i amb un passat antisistema.  

"De jove no entenia per què els espanyols tenien més drets que els catalans"

"Em sap greu no dedicar més temps a les meves filles"

"Era un antisistema"


   El despatx de Jordi Portabella es presenta com un temple dedicat al culte del catalanisme. Innombrables llibres i una estelada omplen l’habitació d’una olor política ostensible. Portabella saluda, absent, amb presses, disposat a deixar anar una sèrie de tòpics memoritzats en entrevistes prèvies. Ho fa, però ràpidament se n’adona que avui no toca; no és el que busquem. Comença a entregar-se en les respostes, la seva actitud és torna més interessada, cordial i afable. Li agrada i s’agrada.

Qui és Jordi Portabella?

Una persona humana [riures]. Ja sabeu que hi ha persones dintre de la construcció gramatical que no són humanes. Jordi Portabella és una persona interessada en la comunitat i en el poble català. Amb voluntat de transformar la societat perquè imperin els valors republicans i en la qual totes les persones tinguem els mateixos drets i deures.

Vostè acaba de dir que té la voluntat de transformar la societat, per què?

El motiu pel qual vull transformar la societat és ajudar a què el país sigui lliure i amo de les seves pròpies decisions per arribar a tenir una societat justa. Aquesta sorgeix de la defensa de les prestacions socials, sanitat i educació, que estan vinculades a l’estat del benestar.

Republicans, independentistes i d’esquerres, aquests són els ideals del seu partit. La seva ideologia es correspon amb aquests?

Sí. Això, de fet, és un tres en un. És a dir, quan aprofundeixes en el fet que la gent sigui ciutadana de ple dret, entres dins del concepte republicà. Això vol dir dret a decidir. L’ajuntament hauria de prendre decisions amb l’administració i tenir la capacitat de decidir el futur. 


Com va forjar aquests ideals?

De jove no entenia com la gent de les espanyes tenia més drets que els catalans. Per tant, el meu independentisme no neix d’un nacionalisme clàssic, sinó que sorgeix del republicanisme en el sentit de dir: “Jo, per què no puc decidir el mateix que l’altre?”, “Com és que hi ha un estat que no treballa per mi i, en canvi, sí treballa per altres ciutadans?”. Jo visc això com una injustícia dels drets, que després es tradueix en una injustícia cultural, lingüística i econòmica. A mi, el que em preocupa és la possibilitat de desenvolupar-te plenament i no acceptar cap altre límit que la lliure decisió. 

Com manifestava la seva adversitat davant aquesta injustícia?

Als 20 anys vaig formar part de la Crida a la Solidaritat, una entitat que durant l’etapa post-franquista va dur a terme accions no violentes al carrer, i de la qual jo en vaig ser cap d’escamot. Pintàvem cabines telefòniques i guixàvem les bústies, per tal que els rètols estiguessin en català. D’allà vaig passar al moviment polític organitzat, a ERC, que va fer una gran crida nacional l’any 1986.

 Si el que ha explicat de les cabines ho fes ara el titllarien d’antisistema. Considera que en aquell temps ho era?

Eren èpoques diferents, però es podria dir que sí. Fèiem tot allò que estava al nostre abast. No oblidem que érem pacifistes, això vol dir que quan ens reprimien no ens hi tornàvem, no utilitzàvem la violència. Però un s’ha d’espavilar i lluitar pels seus drets. Considero legítim que la societat civil s’organitzi de manera civilitzada, sempre sense l’ús de violència, per poder obtenir allò que reclamen. 

Quins han estat els seus referents polítics?

Wilson, el president dels Estats Units que va crear la Societat de Nacions. Ghandi, per tot el que va significar. A nivell català, Francesc Macià, per tenir un enorme coratge i decisió.

Quin és el millor moment de la seva carrera política?

El millor moment encara està per venir. Però dels que ja he viscut, personalment em quedo amb la primera vegada que vaig ser escollit democràticament, el 3 d’abril de 1992, com a diputat del Parlament de Catalunya. I a nivell d’actuació, em quedo amb cada vegada que resolc un problema de la ciutadania, i el resolc bé. Resoldre problemes és el que em produeix més satisfacció, descriu el motiu pel qual jo em dedico a la política: transformar la societat. 

Què fa Jordi Portabella quan no està immers en política?

La política m’absorbeix, més o menys, 12 hores al dia i 3 caps de setmana al mes. Per tant, el principal problema que té la política és la vida familiar; poder atendre adequadament les filles i la parella, amb la qual estic casat des de fa 20 anys. Ella, al haver-me conegut abans de ser diputat, comprèn perfectament que gairebé no estigui a casa; en canvi, les filles no. Elles noten que els hi dedico menys temps del que caldria, i això és una cosa que es contradiu amb la meva forma d’entendre la política, que es basa en escoltar les persones. Malauradament, no tinc temps per escoltar les meves filles.

Li agradaria que seguissin els seus passos?

Faran el que vulguin, estudiaran el que vulguin i es casaran amb qui vulguin. Que facin el que creguin oportú i jo posaré la base perquè puguin fer allò que volen. Per tant, jo ni les obligaré, ni les intentaré convèncer que segueixin els meus passos. 

Alguna vegada s’ha plantejat retirar-se momentàniament de la política per poder donar aquest temps que necessiten les seves filles?

No. Actuo com una dona actual de la societat. És a dir, que després de treballar 12 hores al dia, quan arribo a casa, en comptes de pensar “ja he arribat a casa, ja puc descansar”, entro en el xip de “ara em dedicaré a les meves filles, jugaré una estona a futbol amb la meva filla petita, faré els deures amb la gran i, si cal, parlarem del que convingui.

Deixant de banda la vida privada, vostè a l’hora de pronunciar un discurs es posa nerviós?

En el meu primer discurs al Parlament de Catalunya, estava tan nerviós, que me’l vaig aprendre de memòria de tan repetir-lo. Amb el temps ja he deixat d’escriure. Ara el que faig és llegir-me molta informació i retinc aquella que considero que és important i ho explico de manera espontània. Sé el que diré, però no sé l’ordre en què ho explicaré. Això vol dir que moltes vegades no fas aquelles frases tan cèlebres que t’havies pensat des de feia dies. Però, en canvi, dóna molta més naturalitat i genera més proximitat.

A títol personal, quines són les qualitat que hauria de tenir un bon alcalde de Barcelona?

Coneixement, talent, rigor, empatia.

Amb aquestes 4 paraules dicta la seva sentència. Nosaltres, conscients del poc temps que se’ns ha concedit optem per passar al següent bloc de l’entrevista: el famós qüestionari Proust. En Portabella es mostra còmode, repeteix cada pregunta i mira el sostre. Qui sap? Potser per guanyar aquell parell de segons que li permetran enunciar la resposta perfecte, la resposta que el confirmi com una persona culte i audaç, la resposta “correcta”. Com dirien els italians: “sen non è vero, è ben trovato”. Deixem, doncs, que parli.

Un país? Catalunya.

I que no sigui Catalunya? Suècia.

Una ciutat? Barcelona, però amb coneixement de causa perquè he viatjat molt.

I que no sigui Barcelona? Probablement Sidney.

Un llibre? Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera.

Un poeta? Foix, J.B. Foix.

Una pel·lícula? Blade Runner.

Una cançó? Wish you were here.

Un personatge històric que no sigui polític? Galileu.

Un lema? Tots units fem més força.

I una cita? La sort acompanya als audaços, de Virgili.

Un defecte seu? Sóc impuntual [riures]

I una virtut? Sóc audaç, tenaç.

Si s'haguès de canviar per algú, qui seria? Algú amb molt decalatge intern... el Dalai Lama. Doncs ara no és un bon moment...  És que jo ja em vull retirar... [riures] 

Què no perdonaria? La mentida.

Una paraula en català? Escambell; escambell és dues coses. Laa que a mi m'interessa és la petita banqueta sobre la qual et puges per estar més alt.

Que aporta al partit? Coneixement i intuïció.

Un color? El roig.

Un somni pendent? Deixar de ser independentista per morir independent.


Un cop acabat el qüestionari "Proust" procedim a realitzar l'última pregunta de l'entrevista, ja amb un ambient distès i per què no, simpàtic, Jordi Portabella no pot amagar un punt de sarcasme i ironia durant la seva resposta...

Una última pregunta, la seva forma de ser és compatible amb la de Joan Laporta?

[riures] Què voleu que us digui... Molt...