LA TRAVESSIA BLAUGRANA

L'INICI DE LA GRAN CROADA 

En un ambient hostil creat per les fortes declaracions de Pep Guardiola i José Mourinho, l’expedició barcelonista es trasllada cap a la capital de l’estat tot mostrant els seus colors i símbols. La ciutat blanca, es vesteix per un dia amb senyeres i elàstiques blaugranes gràcies a l’arribada de més de 3000 aficionats culés, que resultaran clau per al resultat obtingut, 0-2 i l’eliminatòria de semifinals encarrilada per al Camp Nou.

8 hores i 23 minuts van ser les acompanyants durant la expedició d’afeccionats blaugranes cap a la capital de l’estat. 8 hores i 23 minuts per trepitjar terres madrilenyes. 8 hores i 23 minuts per veure el millor partit que es pot veure sobre la faç del planeta Terra: Reial Madrid – Barça. 

L’odissea blaugrana va partir rumb a Madrid a la una de la matinada del dia 27 d’abril. Una cinquantena de samarretes blau i granes tenyien els colors apagats i monòtons del autobús. Pocs càntics per tal de reservar forces per l’intens dia que prometia la ciutat blanca. Les hores al bus es feien llargues, avorrides i pesades; aquelles samarretes blaugranes que abans havien pujat amb molta esma, romandrien dormides durant el llarg viatge.

8 hores més tard, sobre les 9 passades del matí, els afeccionats van trepitjar de nou terra. Aquest cop a Madrid. Es respirava un ambient de dia gran, un ambient de “aquest cop sí toca guanyar”. La gran marea tenyida de blaugrana, al baixar de l’autobús va desaparèixer. La gent es posava jerseis sobre l’elàstica, no volien que es veiessin els seus colors per por al: “Què diran?”.

El bon ambient entre aficions no va produir cap aldarull

Eren les 12 del migdia, i a ple centre neuràlgic de Madrid, entre la plaça de la deessa Cibeles i el “Paseo de la Castellana” petits grups de gent blaugrana començaven a expandir-se com si d’una taca d’oli es tractés entre la multitud madrilenya. Els primers crits es feien notar: ¡Puta Barça!, ¡Polacos! Tot i això molts partidaris barcelonistes de la capital transmetien la seva simpatia i el seu optimisme a l’afició culé. En un ambient calent i tens produït per les recents declaracions violentes de Mourinho i de Pep Guardiola, la germanor i la bona conducte de les dues aficions van permetre que no es produís cap mena d’aldarull.

L’onada blaugrana va anar avançant com si d’un tsunami es tractés, fins a la Puerta del Sol, la Plaza Mayor i el Congres dels Diputats. Infinitats de samarretes blaugranes posaven davant dels llocs més emblemàtics de Madrid per tal d’immortalitzar aquell dia històric. Manetes recordant el 5-0, banderes independentistes i senyeres s’aixecaven al cel de la capital. La capital blanca per primer cop en molts anys, es tenyia de colors vius: blaus, granes, grocs i vermells que donaven vida al gran esdeveniment social, cultural i sobretot futbolístic d’aquella mateixa nit.

Senyeres i estelades s’alçaven al cel de la capital

Les hores passaven i la ciutat s’omplia de samarretes blanques i blaugranes. Els colors dels aficionats substituïen les habituals robes de la gent de ciutat. Els habituals clàxons i sorolls de motors eren substituïts per càntics. El partit s’aproximava.

Només faltava enfilar camí cap a l’escenari blanc, on vint-i-dos de les estrelles que brillen més al cel mundial lluirien i il·luminarien a tot el planeta amb el seu joc terrenal. L’èxode blaugrana cap a la catedral blanca va viure la seva màxima esplendor en tot el passeig de la Castellana direcció el Santiago Bernabéu. Les últimes hores per onejar i per mostrar ben orgullosos els símbols barcelonistes s’estaven esgotant, la hora estava a punt d’arribar. Ara, qui havia de lluir i lloar els símbols eren els jugadors de l’equip de Pep Guardiola sobre la catifa verda del Bernabéu.

Les estelades están a les escombraries, “on han d’estar”

 

Les 20:00. Només quedaven 45 minuts per que comencés el tercer dels quatre partits que havien d’enfrontar el Barça i el Madrid. El segon partit a camp hostil pels barcelonistes. La gent blaugrana s’acumulava a l’entrada de l’estadi, les cues per entrar-hi es feien llargues i interminables. Per fi, aquells aficionats que havien sortit a primera hora de dia amb autobús, veurien acabada la seva llarga travessia. A l’entrada, uns sers superiors de la llei, amb tota l’autoritat del món censuraven tots els continguts independentistes de tota aquella marea blaugrana. Milers d’estelades a les escombraries, “on han d’estar” com va afirmar un d’aquells éssers protectors de la llei.

Per fi, els 3458 afortunats culés es seien a les seves desitjades i més que suades localitats. Finalment, després de recórrer més de 600 kilòmetres, uns per vies, altres per carreteres i altres per aire, veien com el seu viatge havia arribat al moment culminant, al moment de l’espectacle.

La travessia havia finalitzat però el somni només havia fet que començar...