PROFESSIONALS DEL PHOTOSHOP 100 %

Sembla ser que aquest any els mitjans de Madrid s'han proposat aprendre a retocar imatges amb Photoshop, el que podem veure, és que ja, al mes de juny, hauran d'anar a la recuperació d'aquesta "matèria"...
Les imatges parlen per si soles...

 

Malauradament hi ha gent que encara dòna suport a aquests mitjans ultraconservadors que encara viuen tancats en la època de les màquines d'escriure i de la censura...

LA TRAVESSIA BLAUGRANA

L'INICI DE LA GRAN CROADA 

En un ambient hostil creat per les fortes declaracions de Pep Guardiola i José Mourinho, l’expedició barcelonista es trasllada cap a la capital de l’estat tot mostrant els seus colors i símbols. La ciutat blanca, es vesteix per un dia amb senyeres i elàstiques blaugranes gràcies a l’arribada de més de 3000 aficionats culés, que resultaran clau per al resultat obtingut, 0-2 i l’eliminatòria de semifinals encarrilada per al Camp Nou.

8 hores i 23 minuts van ser les acompanyants durant la expedició d’afeccionats blaugranes cap a la capital de l’estat. 8 hores i 23 minuts per trepitjar terres madrilenyes. 8 hores i 23 minuts per veure el millor partit que es pot veure sobre la faç del planeta Terra: Reial Madrid – Barça. 

L’odissea blaugrana va partir rumb a Madrid a la una de la matinada del dia 27 d’abril. Una cinquantena de samarretes blau i granes tenyien els colors apagats i monòtons del autobús. Pocs càntics per tal de reservar forces per l’intens dia que prometia la ciutat blanca. Les hores al bus es feien llargues, avorrides i pesades; aquelles samarretes blaugranes que abans havien pujat amb molta esma, romandrien dormides durant el llarg viatge.

8 hores més tard, sobre les 9 passades del matí, els afeccionats van trepitjar de nou terra. Aquest cop a Madrid. Es respirava un ambient de dia gran, un ambient de “aquest cop sí toca guanyar”. La gran marea tenyida de blaugrana, al baixar de l’autobús va desaparèixer. La gent es posava jerseis sobre l’elàstica, no volien que es veiessin els seus colors per por al: “Què diran?”.

El bon ambient entre aficions no va produir cap aldarull

Eren les 12 del migdia, i a ple centre neuràlgic de Madrid, entre la plaça de la deessa Cibeles i el “Paseo de la Castellana” petits grups de gent blaugrana començaven a expandir-se com si d’una taca d’oli es tractés entre la multitud madrilenya. Els primers crits es feien notar: ¡Puta Barça!, ¡Polacos! Tot i això molts partidaris barcelonistes de la capital transmetien la seva simpatia i el seu optimisme a l’afició culé. En un ambient calent i tens produït per les recents declaracions violentes de Mourinho i de Pep Guardiola, la germanor i la bona conducte de les dues aficions van permetre que no es produís cap mena d’aldarull.

L’onada blaugrana va anar avançant com si d’un tsunami es tractés, fins a la Puerta del Sol, la Plaza Mayor i el Congres dels Diputats. Infinitats de samarretes blaugranes posaven davant dels llocs més emblemàtics de Madrid per tal d’immortalitzar aquell dia històric. Manetes recordant el 5-0, banderes independentistes i senyeres s’aixecaven al cel de la capital. La capital blanca per primer cop en molts anys, es tenyia de colors vius: blaus, granes, grocs i vermells que donaven vida al gran esdeveniment social, cultural i sobretot futbolístic d’aquella mateixa nit.

Senyeres i estelades s’alçaven al cel de la capital

Les hores passaven i la ciutat s’omplia de samarretes blanques i blaugranes. Els colors dels aficionats substituïen les habituals robes de la gent de ciutat. Els habituals clàxons i sorolls de motors eren substituïts per càntics. El partit s’aproximava.

Només faltava enfilar camí cap a l’escenari blanc, on vint-i-dos de les estrelles que brillen més al cel mundial lluirien i il·luminarien a tot el planeta amb el seu joc terrenal. L’èxode blaugrana cap a la catedral blanca va viure la seva màxima esplendor en tot el passeig de la Castellana direcció el Santiago Bernabéu. Les últimes hores per onejar i per mostrar ben orgullosos els símbols barcelonistes s’estaven esgotant, la hora estava a punt d’arribar. Ara, qui havia de lluir i lloar els símbols eren els jugadors de l’equip de Pep Guardiola sobre la catifa verda del Bernabéu.

Les estelades están a les escombraries, “on han d’estar”

 

Les 20:00. Només quedaven 45 minuts per que comencés el tercer dels quatre partits que havien d’enfrontar el Barça i el Madrid. El segon partit a camp hostil pels barcelonistes. La gent blaugrana s’acumulava a l’entrada de l’estadi, les cues per entrar-hi es feien llargues i interminables. Per fi, aquells aficionats que havien sortit a primera hora de dia amb autobús, veurien acabada la seva llarga travessia. A l’entrada, uns sers superiors de la llei, amb tota l’autoritat del món censuraven tots els continguts independentistes de tota aquella marea blaugrana. Milers d’estelades a les escombraries, “on han d’estar” com va afirmar un d’aquells éssers protectors de la llei.

Per fi, els 3458 afortunats culés es seien a les seves desitjades i més que suades localitats. Finalment, després de recórrer més de 600 kilòmetres, uns per vies, altres per carreteres i altres per aire, veien com el seu viatge havia arribat al moment culminant, al moment de l’espectacle.

La travessia havia finalitzat però el somni només havia fet que començar...

 

 

“Un somni? Deixar de ser independentista per morir independent”

Jordi Portabella i Calvete (Barcelona, 1961) és el president del grup municipal barceloní d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit en el qual milita des de l’any 1986. Llicenciat en biologia per la Universitat de Barcelona, el denominador comú dels seus estudis posteriors ha estat la qüestió mediambiental. El més lògic, en vista a les eleccions del 22 de Maig, seria preguntar-li sobre quines són les seves propostes per a la gestió de la ciutat comtal, però avui no ens interessa el polític, sinó la persona; el pare de dues nenes, casat des de fa 20 anys i amb un passat antisistema.  

"De jove no entenia per què els espanyols tenien més drets que els catalans"

"Em sap greu no dedicar més temps a les meves filles"

"Era un antisistema"

   El despatx de Jordi Portabella es presenta com un temple dedicat al culte del catalanisme. Innombrables llibres i una estelada omplen l’habitació d’una olor política ostensible. Portabella saluda, absent, amb presses, disposat a deixar anar una sèrie de tòpics memoritzats en entrevistes prèvies. Ho fa, però ràpidament se n’adona que avui no toca; no és el que busquem. Comença a entregar-se en les respostes, la seva actitud és torna més interessada, cordial i afable. Li agrada i s’agrada.

Qui és Jordi Portabella?

Una persona humana [riures]. Ja sabeu que hi ha persones dintre de la construcció gramatical que no són humanes. Jordi Portabella és una persona interessada en la comunitat i en el poble català. Amb voluntat de transformar la societat perquè imperin els valors republicans i en la qual totes les persones tinguem els mateixos drets i deures.

Vostè acaba de dir que té la voluntat de transformar la societat, per què?

El motiu pel qual vull transformar la societat és ajudar a què el país sigui lliure i amo de les seves pròpies decisions per arribar a tenir una societat justa. Aquesta sorgeix de la defensa de les prestacions socials, sanitat i educació, que estan vinculades a l’estat del benestar.

Republicans, independentistes i d’esquerres, aquests són els ideals del seu partit. La seva ideologia es correspon amb aquests?

Sí. Això, de fet, és un tres en un. És a dir, quan aprofundeixes en el fet que la gent sigui ciutadana de ple dret, entres dins del concepte republicà. Això vol dir dret a decidir. L’ajuntament hauria de prendre decisions amb l’administració i tenir la capacitat de decidir el futur. 

Com va forjar aquests ideals?

De jove no entenia com la gent de les espanyes tenia més drets que els catalans. Per tant, el meu independentisme no neix d’un nacionalisme clàssic, sinó que sorgeix del republicanisme en el sentit de dir: “Jo, per què no puc decidir el mateix que l’altre?”, “Com és que hi ha un estat que no treballa per mi i, en canvi, sí treballa per altres ciutadans?”. Jo visc això com una injustícia dels drets, que després es tradueix en una injustícia cultural, lingüística i econòmica. A mi, el que em preocupa és la possibilitat de desenvolupar-te plenament i no acceptar cap altre límit que la lliure decisió. 

Com manifestava la seva adversitat davant aquesta injustícia?

Als 20 anys vaig formar part de la Crida a la Solidaritat, una entitat que durant l’etapa post-franquista va dur a terme accions no violentes al carrer, i de la qual jo en vaig ser cap d’escamot. Pintàvem cabines telefòniques i guixàvem les bústies, per tal que els rètols estiguessin en català. D’allà vaig passar al moviment polític organitzat, a ERC, que va fer una gran crida nacional l’any 1986.

 Si el que ha explicat de les cabines ho fes ara el titllarien d’antisistema. Considera que en aquell temps ho era?

Eren èpoques diferents, però es podria dir que sí. Fèiem tot allò que estava al nostre abast. No oblidem que érem pacifistes, això vol dir que quan ens reprimien no ens hi tornàvem, no utilitzàvem la violència. Però un s’ha d’espavilar i lluitar pels seus drets. Considero legítim que la societat civil s’organitzi de manera civilitzada, sempre sense l’ús de violència, per poder obtenir allò que reclamen. 

Quins han estat els seus referents polítics?

Wilson, el president dels Estats Units que va crear la Societat de Nacions. Ghandi, per tot el que va significar. A nivell català, Francesc Macià, per tenir un enorme coratge i decisió.

Quin és el millor moment de la seva carrera política?

El millor moment encara està per venir. Però dels que ja he viscut, personalment em quedo amb la primera vegada que vaig ser escollit democràticament, el 3 d’abril de 1992, com a diputat del Parlament de Catalunya. I a nivell d’actuació, em quedo amb cada vegada que resolc un problema de la ciutadania, i el resolc bé. Resoldre problemes és el que em produeix més satisfacció, descriu el motiu pel qual jo em dedico a la política: transformar la societat. 

Què fa Jordi Portabella quan no està immers en política?

La política m’absorbeix, més o menys, 12 hores al dia i 3 caps de setmana al mes. Per tant, el principal problema que té la política és la vida familiar; poder atendre adequadament les filles i la parella, amb la qual estic casat des de fa 20 anys. Ella, al haver-me conegut abans de ser diputat, comprèn perfectament que gairebé no estigui a casa; en canvi, les filles no. Elles noten que els hi dedico menys temps del que caldria, i això és una cosa que es contradiu amb la meva forma d’entendre la política, que es basa en escoltar les persones. Malauradament, no tinc temps per escoltar les meves filles.

Li agradaria que seguissin els seus passos?

Faran el que vulguin, estudiaran el que vulguin i es casaran amb qui vulguin. Que facin el que creguin oportú i jo posaré la base perquè puguin fer allò que volen. Per tant, jo ni les obligaré, ni les intentaré convèncer que segueixin els meus passos. 

Alguna vegada s’ha plantejat retirar-se momentàniament de la política per poder donar aquest temps que necessiten les seves filles?

No. Actuo com una dona actual de la societat. És a dir, que després de treballar 12 hores al dia, quan arribo a casa, en comptes de pensar “ja he arribat a casa, ja puc descansar”, entro en el xip de “ara em dedicaré a les meves filles, jugaré una estona a futbol amb la meva filla petita, faré els deures amb la gran i, si cal, parlarem del que convingui.

Deixant de banda la vida privada, vostè a l’hora de pronunciar un discurs es posa nerviós?

En el meu primer discurs al Parlament de Catalunya, estava tan nerviós, que me’l vaig aprendre de memòria de tan repetir-lo. Amb el temps ja he deixat d’escriure. Ara el que faig és llegir-me molta informació i retinc aquella que considero que és important i ho explico de manera espontània. Sé el que diré, però no sé l’ordre en què ho explicaré. Això vol dir que moltes vegades no fas aquelles frases tan cèlebres que t’havies pensat des de feia dies. Però, en canvi, dóna molta més naturalitat i genera més proximitat.

A títol personal, quines són les qualitat que hauria de tenir un bon alcalde de Barcelona?

Coneixement, talent, rigor, empatia.

Amb aquestes 4 paraules dicta la seva sentència. Nosaltres, conscients del poc temps que se’ns ha concedit optem per passar al següent bloc de l’entrevista: el famós qüestionari Proust. En Portabella es mostra còmode, repeteix cada pregunta i mira el sostre. Qui sap? Potser per guanyar aquell parell de segons que li permetran enunciar la resposta perfecte, la resposta que el confirmi com una persona culte i audaç, la resposta “correcta”. Com dirien els italians: “sen non è vero, è ben trovato”. Deixem, doncs, que parli.

Un país? Catalunya.

I que no sigui Catalunya? Suècia.

Una ciutat? Barcelona, però amb coneixement de causa perquè he viatjat molt.

I que no sigui Barcelona? Probablement Sidney.

Un llibre? Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera.

Un poeta? Foix, J.B. Foix.

Una pel·lícula? Blade Runner.

Una cançó? Wish you were here.

Un personatge històric que no sigui polític? Galileu.

Un lema? Tots units fem més força.

I una cita? La sort acompanya als audaços, de Virgili.

Un defecte seu? Sóc impuntual [riures]

I una virtut? Sóc audaç, tenaç.

Si s'haguès de canviar per algú, qui seria? Algú amb molt decalatge intern... el Dalai Lama. Doncs ara no és un bon moment...  És que jo ja em vull retirar... [riures] 

Què no perdonaria? La mentida.

Una paraula en català? Escambell; escambell és dues coses. Laa que a mi m'interessa és la petita banqueta sobre la qual et puges per estar més alt.

Que aporta al partit? Coneixement i intuïció.

Un color? El roig.

Un somni pendent? Deixar de ser independentista per morir independent.


Un cop acabat el qüestionari "Proust" procedim a realitzar l'última pregunta de l'entrevista, ja amb un ambient distès i per què no, simpàtic, Jordi Portabella no pot amagar un punt de sarcasme i ironia durant la seva resposta...

Una última pregunta, la seva forma de ser és compatible amb la de Joan Laporta?

[riures] Què voleu que us digui... Molt...

“No estic a favor de la setmana blanca”

“La selectivitat és com una loteria”

“Trobo que el Pla Bolonya és més pràctic que les llicenciatures”

Aprofitant que estem vivint la primera, i molt probablement la última, setmana blanca, entrevistem a la directora de l’escola Meritxell de Mataró,  Maria Antonia Cobo Vilader

Estàs a favor de la setmana blanca?

No. Perquè és un trencament. Suposa fer unes vacances d’una setmana que trenca amb els estudis. Quan els alumnes tenen vacances, abans de tenir vacances ja estan esverats i quan torneu de vacances sembla que faci un any que no s’hagi anat a classe, i tot això s’ha re recuperar. Per tant, no estic a favor de la setmana blanca. 

Amb que et quedes i que canviares de la setmana blanca?

 

No estic a favor. Però amb el que si que em quedaria és amb el fet de començar abans l’escola, ja que la setmana blanca anava en molta part destinada amb això. Això ha comportat que no hi hagin tants dies de vacances però al final ha resultat una jugada política. Torno a dir que una setmana seguida en blanc afecta als alumnes i també afecta molt a nivell de família ja que hi ha molts problemes sobretot amb els nens més petits per col•locar-los. El que es vol fer ara, de cara al curs vinent són quatre caps de setmana llargs. És a dir, fer festa divendres o dilluns. Això ho trobo que és factible. D’aquesta manera no s’interrompen tant les classes i la gent encara està amb el ritme de treball i així les famílies no necessiten tanta infraestructura per col•locar a les criatures., ja que un dia és molt diferent a una setmana.

Heu preparat al col•legi alguna activitat?

Sí. Setmana Blanca, el casal d’hivern. Ha anat molt bé. Vam comptar amb la participació d’uns 40 nens i nenes. El vàrem organitzar amb l’ajut de diferents empreses de fora que proposaven activitats per els alumnes de primària i d’educació infantil. Va suposar un encert que dins d’aquestes activitats de setmana blanca hi participessin professors d’aquesta mateixa escola. També vam agafar un professor d’anglès que es va encarregar de fer activitats en anglès, no confondre amb classe d’anglès. A part vam comptar amb l’ajuda del Hoquei Mataró, el grup de patinatge de Mataró i de Jordi Amat exalumne il•lustre de la nostre escola. Van estar entretinguts durant tota la setmana.

Com van reaccionar els pares al saber que hi havia aquestes vacances?

Van haver reaccions per a tots els gustos. Van haver que no hi mostraven preocupació i hi van haver d’altres que no els va fer cap mena de gràcia. El primer que van preguntar era si l’escola obriria durant la setmana blanca. Cal recordar que hi ha gent que te dificultat per deixar els nanos, i segons qui no es pot agafar una setmana de vacances.

 I els professors, com van reaccionar?

Els professors hem de fer un número mínim d’hores lectives, aproximadament unes 1190 hores. Teníem dues opcions, o treballar durant la setmana blanca i el 30 de juny començar vacances o fer vacances durant la setmana blanca i treballar la primera setmana de juliol. Hem optat per la segona opció, treballar fins la primera setmana de juliol. Perquè si no ens trobem que quan comença el curs, no tenim temps de programar. Vam agafar aquesta setmana blanca de vacances ja que a aquesta època no hi ha feina de programació de classes ja que el curs ja està engegat.

Heu rebut algun tipus de subvenció de la Generalitat?

No rebem absolutament res de la Generalitat ja que som una escola concertada. Esperem que amb aquest canvi de govern se’ns reconeix una mica més.

Heu rebut prou informació sobre la setmana blanca?

Sí que teníem informació. La informació ja la teníem des del curs passat aproximadament ja sabíem coses de la setmana blanca que se’ns venia a sobre des de Nadal del curs passat. La informació va ser la correcta, el que passa es que el govern va informar però no ens va dir en cap moment que hi hauria aquesta setmana a la meitat del curs lectiu.

Canviant una mica de tema, què n’opines del model d’accés a la universitat?

Jo ho canviaria. Crec que la selectivitat, salvant totes les distàncies, és com una loteria. És cert que si et saps els continguts i estudies l’aprovaràs fàcilment, però per contra, algú que no ha arribat a assolir tots els coneixements i que no estudia suficient, també la pot aprovar. Jo sóc més partidària de que cada carrera ofereixi la seva pròpia prova d’accés, per tal d’avaluar les assignatures que considerin necessàries per a fer la carrera que es vol cursar.

I del Pla Bolonya?

Trobo que és molt més pràctic que les llicenciatures i crec que forma més els estudiants. És molt més pràctic que no pas el model antic. Abans, i de fet encara ara en algunes llicenciatures, et pots permetre el luxe de no anar a classe, i només haver d’estudiar l’últim mes per aprovar-ho tot. L’hàbit de treball, l’esforç, i la disciplina que requereixen el Pla Bolonya, és el que farà falta als estudiants un cop acabin la carrera i hagin de treballar. A més a més, no crec que sigui bo jugar-s’ho tot a un examen, ja que el pots aprovar, però això no vol dir que hagis après.

Tornem a canviar de tema, els professors, ensenyen o formen?

Han de fer les dues funcions, han d’ensenyar les matèries i han de formar amb valors. Ara bé, la família també hi té un paper molt important a l’hora de formar els seus fills, no ho poden deixar tot en mans de l’escola. He de dir que per sort, en el nostre cas, ens sentim força recolzats pels pares en aquesta tasca d’ensenyar i formar.

I ja per acabar, l’informe PISA mostra que els estudiants espanyols estan per sota de la mitjana europea, quina solució donaries per millorar aquests resultats?

Trobo que seria molt més important que a les escoles es fomentés l’assoliment de les competències bàsiques per part dels alumnes. Per a poder millorar aquests resultats, trobo necessari que els alumnes aprenguin a llegir i entendre el que llegeixen, que aprenguin a raonar i també que aprenguin a sintetitzar i expressar-se oralment.

CAMÍ CAP A WEMBLEY (I)

Torna la Champions, torna la millor competició a nivell de clubs pel Barça. Comença la èpica, comencen les emocions i comencen les grans nits que ens ha ofert l'equip de Guardiola durant els últims anys. La Champions és diferent, és aquella competició que paralitza mig Europa per veure jugar damunt dels escenaris principals del continent als millors jugadors del món.

Ja fa més de cinc edicions de la millor competició del món en que el F.C.Barcelona es sitúa sempre entre els 4 millors equips d'Europa. Recordem aquella nit on la màgia de Ronaldinho va tornar a aparèixer per fer la passada mil·limètrica al fins llavors extrem Ludovic Giuly, per rematar-la cap dins de la xarxa a Milà superant a l'equip "rossoneri".




Recordem aquella tarda d'un 15 de maig del 2006, en un estadi anomenat "Parc dels Prínceps" a París, on un lateral desconegut de cara porteria, Giulanno Belletti, va anotar el gol que va fer brillar, sentir, riure i plorar a tota una afició condemnada a patir i ha semblava, fins llavors, a només tenir un títol de la màxima competició europea.


Recordem una tarda londinenca tenyida de color blau, on uns homes de color groc van lluitar fins l'últim moment, suspir, minut i segon per arribar a la glòria i portar tota la emoció concentrada i patiment a l'èxtasi blaugrana. Recordem un vespre a la ciutat eterna, un 28 de maig de 2009,  en un context de gladiadors, on es batien els dos millors equips del món i alhora els dos millors jugadors del món en un cara a cara, on l'equip dels petits, els astuts, els de la CASA, van lluir el nom que porten brodat a l'escut i ens van tornar a fer tocar el cel.

Ara bé, no sempre han sigut victòries contundents, sinó que tambe hi ha hagut patiment, derrotes i dolor. Recordem la gran parada de Victor Valdés a Drogba en un mà a mà on aconsegueix aturar dos cops consecutius a la bèstia del Chelsea, o els 85 minuts de patiment i d'infart a Stamford Bridge que al final van resultar excel·lents. Però també cal recordar també ha Stamford Bridge, l'eliminació a vuitens de final l'any 2005, o potser l'eliminació a mans del Liverpool del llavors Fernando Torres, l'any 2008.

Però sens dubte, l'eliminació més patida i que va causa més dolor als blaugranes va ser la de l'equip de Mourinho, l'Inter de Milà. On l'equip italià es va endur el gat a l'aigua després de cobrir la seva porteria amb una tela d'aranya humana que mai cap altre equip havia vist en la història, fet provocat per la por que provoca el Barça a Europa i fet que posa en evidència en la bèstia futbolística en que s'ha transformat el conjunt de Pep Guardiola. Tot i això, l'equip blaugrana no va llençar la tovallola en cap moment i se'n va anar de la Champions un cop més, demostrant la seva deportivitat davant del seu rival i molts diuen que amb la condició, encara més reforçada, de millor equip del món. A recordar l'èpic emblemba de: REMUNTADA.

Per tot això i més, cal recordar que avui comença la vertadera fase de la Champions. La vertadera etapa on es destapen les emocions i on els equips i aficions es converteixen en una sola entitat. És a dir és temps de Champions.

"Us en debem una, i aquests no fallen", Pep Guardiola

Som-hi Barça, som-hi barcelonistes.

Jaume Reixach: “El que apareix als mitjans de comunicació espanyols és una mil·lèsima part de la merda que hi ha al país”

El fundador d’El Triangle explica les claus del bon periodista a la UAB

Jaume Reixach, periodista d’investigació i fundador d’El Triangle, va reconèixer durant una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona dilluns passat, que dins del nostre país hi ha molta “merda” amagada i que s’ha de destapar. Va destacar la importància de la labor periodística per arribar a difondre totes les notícies i fer que arribin a la boca del públic.

Reixach, expert en la matèria de política, va dir que el periodista té com a principal funció fer canviar els fets i fer que la gent se n’adoni d’aquests. Va posar com exemple la democràcia actual. El fundador d’El Triangle, va explicar que la democràcia que ens han construït està plena d’estafes, de malbarataments i de mentides i assenyalava “el periodista ha de ser l’encarregat de descriure aquestes injustícies”. Seguia afegint que els mitjans de comunicació actuals estan controlats per gent que no li importa la professió periodística i que només vetlla pels interessos propis. També va destacar la seva entrega pel seu ofici ja que segons ell: “És més important la meva llibertat, el que pugui dir, que tenir un treball segur. Perquè jo, estimo aquesta professió”.

La conferència que portava com a títol “Periodisme d’investigació”, va ser dirigida pel mateix Reixach i per Pepe Rodríguez, professor de periodisme a la UAB i periodista d’investigació. Durant aquesta es va ressaltar la dificultat de fer periodisme d’investigació. Segons Pepe Rodríguez, aquesta variant del periodisme és la “comprensió personificada” i subratllava “cal treballar molt, però no hi ha periodisme més gratificant i entretingut com aquest”. Afegia que el periodisme ha de ser una eina per poder mantenir al públic informat i que uns dels problemes principals del periodisme d’investigació són els límits i les traves que s’imposen per aconseguir les dades.

Pepe Rodríguez va remarcar la importància que té saber buscar les preguntes idònies i de trobar un “camí concret” un cop es tingui el tema del qual es vulgui investigar. Va posar com a exemple les prostitutes del barri del Rabal. “És un bon tema per investigar” va senyalar, però “s’ha de saber com enfocar-ho perquè llavors ja no serà notícia, ja que se n’ha parlat molt”. Un exemple que va donar el professor va ser, intentar aconseguir i trobar el camí fins arribar qui són els socis, “macarres”, i empreses que recolzen i financen aquesta professió al Rabal.

Durant la conferència van assistir dos convidats més, experts en la professió tractada. Antonio Baquero, periodista d’investigació, i Elisenda Villena, criminòloga i directora de la agència de detectius privats “Método 3”.

 

Baquero, va exposar diferents exemples que li van passar a ell mateix quan estava d’enviat especial al Marroc per cobrir uns fets. Va tornar a insistir en la importància de tenir bones fonts per poder fer bon periodisme d’investigació, i va dir que actualment a Espanya es fa més periodisme de filtració que d’investigació. Això sí, no va dir que per això la professió estigués acabada ni molt menys, al contrari, va ressaltar que el millor periodisme d’aquest tipus es realitza a l’hora de fer llibres.

Elisenda Villena, per la seva banda, va dir que hi ha poca diferència entre un investigador privat i un bon periodista d’investigació. Va destacar que el necessari per ser periodista d’aquest tipus es la valentia, ja que sempre hi haurà algú que intentarà impedir la publicació.

La conferència va acabar amb l’acte d’entrega al premi “Sabueso”. Premi que és donat cada any al millor treball d’investigació realitzat pels alumnes que acaben la seva carrera de periodisme. Noemi Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo van ser les guanyadores d’aquest premi, que va ser entregat per la mateixa representant de “Método 3”, Elisenda Villena.